LURDES RODRÍGUEZ BASOLÍ
—L’Agència Magnum li acaba d’atorgar el prestigiós Premi Inge Morath 2010.
—És un reconeixement que em fa molta il·lusió, ja que ha guardonat el treball titulat Caracas. Sucursal del cel, un projecte en el qual em vaig implicar molt.
—El primer reportatge que vaig publicar va ser un viatge que vaig fer el 2005 a Turquia en companyia de la meva amiga Júlia Pontieri. El tema que vam tractar va ser la vida diària de les dones en aquell país. El següent projecte em va dur a Chernòbil, on vaig col·laborar amb el periodista Daniel Lozano, tenint la possibilitat d’incidir en diverses històries a l’entorn de l’accident nuclear que van patir el 1986. Afortunadament vam publicar les fotos… I d’aquí, vam saltar a Iberoamèrica i més concretament a Veneçuela, on els darrers anys he fet uns quants viatges.
—Havia de fer un projecte relacionat amb el Chavisme i un dels treballs realitzats va ser un que es va titular Chavezlandia, publicat a El País Semanal. En ell tractàvem i donàvem a conèixer l’alt grau de corrupció de la seva família. Igualment vam fer d’altres treballs sobre la revolució bolivariana. A partir de la primera experiència, vaig quedar totalment fascinada amb Veneçuela i la perillosa Caracas, una de les ciutats més violentes de Llatinoamèrica. És a partir d’aquí que viatjo ja sola i quedo finalista a Descubrimientos de FotoEspanya; em donen la Beca FotoPres…
—Jo diria que és una ciutat molt intensa, grisa i lletja que atrapa. És una ciutat que viu en els límits i com sigui que jo també vivia en els límits… Vaig començar a especialitzar-me en temes relacionats amb la violència i cada cop m’involucrava més. Jo volia que les meves fotografies fossin cada vegada més íntimes i no simples reportatges, per la qual cosa va arribar un moment en que no tan sols vaig posar en risc la meva vida física sinó també l’emocional.
| 1,2, |
|